Per què?

Tota experiència biològica segueix un patró comú: néixer, créixer, reproduir-se i morir. Des dels microbis i altres organismes unicel·lulars fins a les plantes, els animals i els éssers humans. Si bé no existeix cap diferència en quant al destí de tot ésser viu, sí que hi ha, però, diferents maneres d'experimentar-lo.

Els animals, per exemple, i a diferència de les plantes, som capaços de sentir, de tenir sentiments. L'experiència vital d'una planta mai serà la mateixa que la d'un animal, i els éssers humans, a més, som capaços d'això que en diem pensar de forma racional (Aristótil, Sobre l'ànima), de prendre consciència del que ens envolta i de nosaltres mateixos, de parlar, de raonar, de dubtar.

Plantejar-nos la felicitat d'un microbi, d'una planta, o fins i tot d'un animal que no sigui humà, sembla una completa barbaritat. És clar que un animal pot sentir-se trist o content, plorar o riure, però la felicitat és un concepte purament racional. Personalment crec que la felicitat està estretament lligada al sentit, al propòsit, al per què de la nostra existència. Assolir-la, doncs, dependrà de la manera en què la persona experimenti aquest sentit (o la falta d'aquest).

LA RECERCA DEL SENTIT 
(V. E. Frankl)

Reflexionar sobre la pròpia existència no és un fenomen comú. La majoria de gent passa la vida sense pensar-hi, gairebé de forma automàtica, obviant aquesta capacitat única en la nostra espècie d'autoanalitzar-nos, d'autocriticar-nos, des d'un punt de vista racional. Suposo que igual que ens passa amb la punta del nas, que pel fet de ser-hi cada dia els ulls l'han acabat obviant, a molts simplement no els surt pensar-hi i donen per fet que la seva vida té alguna mena de sentit.

Buscar-li un sentit a la vida implica haver-lo perdut, o no haver-lo tingut mai, i és una tasca a assolir només d'aquells qui en un moment donat se'n adonen que una vida sense sentit és una vida extremadament dura i vulnerable.

'Der Wanderer über dem Nebelmeer' 
de C. D. Friedrich (1817)

La recerca del sentit només es torna necessària quan l'existència es veu frustrada, quan et toca fer front a la desilusió d'una realitat que no esperaves, que no desitjaves. La frustració sol ser conseqüència del fracàs i tendeix a provocar una certa reacció en qui el pateix, una reacció encaminada al reestabliment, un reestabliment que no sempre es produeix (es sol parlar aleshores de buit existencial).

Els motius fonamentals pels quals una persona pot arribar a considerar que la seva vida manca total i definitivament d'un sentit es deuen a una doble pèrdua de l'ésser humà contemporani: en primer lloc, dels instints animals bàsics que li diguin què ha de fer; i, en segon lloc, d'unes tradicions que li diguin què li agradaria fer. Sense la influència de principis morals i religiosos, l'ésser "alliberat" s'ha quedat sol davant la pròpia existència, havent de dotar de significació tot el temps del que disposa amb el corresponent perill de caure en un estadi de tedi que faci aflorar aquests sentiments de vacuïtat existencial.

Per tal d'evitar-ho solem fer el que els altres fan (conformisme) o el que altres persones volen que fem (totalitarisme). En certa manera seguim necessitant estar 'influenciats' pels patrons de conducta  del nostre entorn que ens imposen, d'una forma molt subtil, grans dosis de moralitat. És l'home lliure realment capaç de separar-se d'un sentit abstracte de l'existència individual?

Si tan difícil és 'alliberar-se' de l'entorn potser és perquè la naturalesa humana ordena trobar el sentit precisament en aquest entorn. Segons Frankl, la nostra llibertat s'ha reduït a decidir per què, davant què o davant qui hom es considera responsable. Més que veure'ns com individus buscant un sentit individual, potser ens hauríem de veure com individus buscats per un sentit individual. El sentit, doncs, no provindria dins d'un mateix o de la pròpia 'psique', incolent-hi la simple autorrealització, sinó d'un nou espectre de significacions i principis que existeixen al món real.

Els pintors plasmen en les seves obres la seva concepció del
món i limiten la projecció de la realitat - 'Impression,
soleil levant' de Claude Monet (1872)

Igual que les persones, el sentit també és canviant. Per un nen, fer els deures té un propòsit que és passar de curs i no enfadar la mare; quan arriba a batxillerat el seu propòsit és entrar a la carrera que li agrada; però potser quan acabi tot aquest procés el que li interessa sigui trobar algú de qui enamorar-se i, més tard, separar-se. En aquest camí prototípic trobem diverses situacions que es tradueixen en diverses maneres de descobrir el sentit: en primer lloc, i la més òbvia, en la realització d'una acció (així p.ex. la persona que vulgui arribar a ser astronauta trobarà un sentit en l'ensinistrament i en l'esforç diari); en segon lloc, tenint algun principi (i això s'aconsegueix sentint per alguna cosa, com per una obra de la naturalesa o per la cultura, o sentint per algú, p.ex. l'amor); i, per últim, mitjançant el patiment. De totes elles hi ha dues que mereixen un tractament a part, començant pel sentit de l'amor.

Frankl, amb bon criteri, ens parla del sentit de l'amor humà, concretament sobre l'amor entre humans. Si com déiem al començament la felicitat humana està lligada al sentit, seria il·lògic plantejar-ho des d'una altra perspectiva. Només les persones reclamem sentit i, d'entre totes les relacions que poden donar sentit a la persona, la més intensa és la que es produeix amb un altre ésser humà.

"L'amant que cerca el plaer de la
bellesa fugissera / s'omple les mans
de fullaraca o cull fruits
d'amarguesa" - Apol·lo i Dafne
de G.L. Bernini (1622-1625)

El sentit de l'amor es troba quan arribes a sentir aquesta connexió amb l'altra persona, quan identifiques els seus trets essencials i les seves potències, dedicant el teu temps a que la persona faci realitat el que pot ser i el que pot arribar a ser. És, per tant, un sentit en el 'donar' i no en el 'rebre'. Si planteges l'amor com una inversió del que la persona et pot proporcionar estaríem davant un cas d'amor propi, i ja hem dit que el sentit dificilment provindrà d'un mateix.

«No confonguis l'amor amb el deliri de la possessió, que causa els pitjors patiments. Perquè, al contrari del que se sol pensar, l'amor no fa patir. El que fa patir és l'instint de propietat, que és el contrari de l'amor» (fragment de Ciutadella, de Antoine de Saint-Exupéry).

El punt culminant s'assoleix quan es tracta de trobar el sentit del patiment. Una persona que estimo i admiro va dir una vegada: "si estàs aprenent, aprèn; si t'ho estàs passant bé, disfruta, i si estàs patint, pateix, però fes-ho tot amb substància". Frankl es refereix al patiment com el 'sentit més profund de la naturalesa humana' (el 'suprasentit'), i això pel fet que és excedeix i sobrepassa la nostra capacitat intel·lectual i el converteix en un sentiment que som incapaços d'assumir. La felicitat, no obstant, no passa per assumir el patiment, sinó per concebre'l com a pas necessari d'una vida significativa ("viure és patir; sobreviure és trobar-li sentit al patiment").

La vida és quelcom transitori: un conjunt de possibilitats potencials que, al realitzar-se, es guarden i s'entreguen al passat. L'existència actual, doncs, no és més que aquell petit instant de deliberació (de responsabilitat) en què escollim una o altra d'aquestes potències per tal de fer-les formar part del nostre passat, per tal de fer-les immortals en el 'monument' de la nostra història. Un canvi de perspectiva fa que ens deixem de fixar en tot allò que no és, i ens comencem a fixar en allò que ha sigut: "en comptes de possibilitats jo compto amb les realitats del meu passat, no només la realitat del treball fet i de l'amor estimat, sinó dels patiments patits valentment. Aquests patiments són precisament les coses de les que em sento més orgullós malgrat no inspirin enveja" (Frankl).

Segons Frankl cada època té la seva pròpia neurosi col·lectiva. Amb la influència de les tendències nihilistes (del llatí arcaic 'ne-hilum', sense fil, no-res) s'ha escampat entre la societat la idea que l'existència humana careix absoluta i irremeiablement de sentit. Però això no deixa de ser, segons l'autor, una conseqüència de considerar l'individu el resultat de les noves condicions biològiques, sociològiques i psicològiques o el producte de l'herència i el medi ambient (pandeterminisme).

Si bé és cert que l'individu és finit i té la seva llibertat restringida, això no implica que aquest estigui totalment condicionat i determinat: no es limita a existir, sinó que a cada moment decideix quina serà la seva existència, fent-lo imprevisible i, en certa manera, autotranscendent.

L'EXISTÈNCIA SENSE SENTIT
(Y. N. Harari)

"Primer de tot hi hagué Caos" –diu Hesíode a la Teogonia–, i a partir d'aleshores ens parla de deesses i déus que en van posar ordre. Si la nostra aspiració és aferrar-nos a allò que considerem vertader, sembla ser que el caos és l'única cosa que no podem refutar, ergo, és certa. No sabem què hi havia abans (si és que és pot parlar d'un abans en un univers suposadament infinit), i des que som vius sembla que tota creació ordenadora s'ha quedat en això: en una creació. El mateix podríem dir respecte la 'recerca del sentit', una tasca autoimposada de trobar, de 'crear', un sentit a l'existència humana dins del caos d'insensatesa en el que vivim. Però, és aquesta la única manera d'arribar a ser feliços?

Cíentificament l'existència humana no té cap sentit: som fruit d'uns processos evolutius atzarosos que operen sense cap mena d'objectiu o finalitat. Però el que realment subjau d'aquesta afirmació és que, si la vida té un sentit, no el coneixem i ens és impossible de moment conèixer-lo, ja que tota la nostra comprensió està limitada a termes humans. Pretendre anar més enllà de les limitacions humanes és un camí inevitable a la decepció i al desastre.

«Quan el nen va començar a recrear-se en un atrevit vol, va separar-se del seu guia i, amb el desig d'arribar a la part més alta del cel, va remuntar el vol. Les perfumades ceres amb les que estaven unides les plomes van estovar-se prop del sol abrasador; les ceres es van fondre» (fragment del mite d'Ícar, Les Metamorfosis d'Ovidi, VIII, 222-226).

La caiguda d'Ícar de J.P. Gowy (1636-1638).
Font: Museo del Prado (Madrid)

Tot i així, la nostra espècie, l'homo sapiens (del llatí: 'sapiens, -ntis' = savi, intel·ligent, raonable), necessita saber per ser feliç. Intentem constantment comprendre, però necessitem fer-ho en unitat, i vet aquí la gran contradicció: per comprendre cal reduir-ho a termes de pensament, i el pensament és diferent a cada persona. Podem constatar la pròpia existència i la del món que ens envolta, però som incapaços de descriure-la sense que derivi en una mera construcció del propi intel·lecte: el passat i el present poden descriure's amb certa objectivitat (fets històrics), però el futur sempre serà imprevisible, indescriptible. I malgrat tot mai serem capaços d'explicar perquè s'han produit i es produeixen uns esdeveniments concrets i no tots els altres (en una realitat caòtica la majoria d'esdeveniments són fruit de la casualitat).

Això ha propiciat que a l'univers humà hi convisquin dues realitats: una realitat objectiva i una realitat imaginada, que no és pròpiament una mentida, sinó una mena de consentiment pràctic en un ordre intersubjectiu (que existeix en la imaginació compartida d'un conjunt de persones) sense el qual seria impossible la cooperació i, en certa manera, la felicitat tal i com l'entenem (p.ex. religions, llegendes, drets humans, diners, etc.). 

D'aquesta forma s'ha pretés omplir el gran forat que ha deixat la ignorància davant les preguntes més importants: no sabem el sentit de la vida, però adaptem les il·lusions de sentit personals amb les il·lusions col·lectives predominants (el supòsit paradigmàtic és el de la persona que passa la seva vida intentant aconseguir diners, uns paperets amb dibuixos que els humans han donat un valor d'intercanvi).

L'EXISTÈNCIA CONCUPISCENT
(Y. N. Harari)

En aquests temps de decadència religiosa, però, han emergit amb força les teories científiques (basades en l'articulació matemàtica d'observacions empíriques) que, en admetre la nostra ignorància, esdevenen dinàmiques, flexibles i incissives. El problema d'incidir massa en allò que no coneixem és que normalment genera més dubtes dels que teníem i, que el coneixement sigui dinàmic i flexible xoca frontalment amb el nostre desig d'unitat, ja que es deixa la porta oberta a una possible veritat que se'ns escapa. La teoria del Big Bang pretén explicar-nos l'origen de l'univers però no ens explica d'on provenia la matèria abans de l'espai-temps, ni tampoc què hi ha més enllà de l'univers 'expandit'; massa incògnites en comparació amb els qui creuen en déus omnipotents que van donar origen a l'univers o ordre al caos amb les seves habilitats sobrehumanes.

Els científics han associat la felicitat a les sensacions corporals agradables (o plaers) que reaccionen en el nostre sistema nerviós i neuronal a través d'un seguit de mecanismes bioquímics. Alguns humans neixen amb uns sistemes bioquímics més alegres, altres de més tristos –sovint determinats per factors psicològics o sociològics–, però, independentment de les circumstàncies i de les accions que es prenguin, es solen mantenir uns nivells de 'felicitat' relativament constants (compensació de sensacions agradables i desagradables). Segons aquesta teoria, un excés de sensacions desagradables condueix inevitablement al patiment, l'antagònic de la felicitat, però, què podem dir dels que es consideren feliços criant fills, graduant-se a la Universitat o practicant esports de risc?

Una bona alternativa és la que ens proposa el budisme. El patiment no prové de l'excés de sensacions desagradables, ni tampoc de la recerca infructosa d'un sentit, sinó d'un estat permanent d'insatisfacció: quan ens passen coses dolentes reaccionem immediatament per evitar-les, i quan ens passen coses bones seguim reaccionant per mantenir-les i intensificar-les. Si acceptem tota sensació tal i com és en el moment present, sense jutjar-la, assolirem el 'nirvana' (que en sànscrit es podria traduir com a 'extinció del foc') i que implica obviar, no només les condicions externes, sinó també les sensacions internes. En un estat de serenitat i de satisfacció inconstant se'ns allibera del patiment, però també del desig. Estem disposats a renunciar-ne?

Ruïnes del Temple d'Apol·lo a Delfos
(Grècia). Font: Helen Simonsson

Fins fa relativament poc l'ésser humà depenia de la família i de la comunitat per sobreviure. Existia una mena de compromís per part dels seus membres que els proporcionava seguretat i, en certa manera, també felicitat. Però des que predomina el liberalisme, una branca de l'humanisme que considera que l'essència individual humana és la que dóna sentit al món, l'individu ha esdevingut plenament lliure per decidir el seu camí –per ser 'autotranscendent'–, però havent de respectar la llibertat dels altres que, en un moment donat, poden decidir apartar-lo. Al tractar-se la felicitat d'un benestar subjectiu, seria incorrecte intentar mesurar-la i valorar-la amb criteris objectius: el soci d'una empresa multinacional d'avui dia no és molt més feliç que un esclau o un camperol medieval pel simple fet de tenir un despatx en un edifici alt i un cotxe de luxe, ni tampoc pel fet de ser més 'lliure'.

A l'Antiga Grècia, aquells qui viatjaven a Delfos per consultar l'oracle es trobaven amb una inscripció al pronaos del temple que els advertia: "ΓΝΩΘΙ ΣΕΑΥΤΟΝ", "coneix-te a tu mateix" (Descripció de Grècia, Pausànies, 10.24). Es deduia que la persona corrent desconeixia el seu veritable jo (per contra del que postula el liberalisme) i que la veritable felicitat s'havia de buscar fora de l'enganyós món de les sensacions. La teoria científica del plaer i les tècniques budistes encaminades a 'acceptar les sensacions' semblen no fer-nos del tot feliços, i això pel fet que es limiten a evitar el patiment: uns modificant la nostra bioquímica amb fàrmacs i tractaments mèdics, els altres obviant tota sensació, tant bona com dolenta.

L'EXISTÈNCIA ABSURDA
(A. Camus)

Com deiem fa una estona, sembla que l'única manera d'arribar a ser feliços és sabent qui o què som realment, sense lirismes ni realitats imaginades, actuant de forma conseqüent amb allò que és cert. Deiem també que la única cosa que no podíem refutar era la irracionalitat d'aquest món caòtic i la nostra necessitat d'un saber unitari, dos situacions antagòniques que condueixen a l'absurd (del llatí: 'ab' + 'surdus, -a, -um' = 'de, d'allò que és' + 'sord, que no hi sent'; dissonant, que sona inútil, que no s'entén). Sense esperança d'una veritat absoluta, la única manera de ser conseqüents amb el que sabem és constatant l'existència d'aquests 'murs' infranquejables.

«M'aterra la paraula dels homes. / Ho expressen tot tant clar: / I això es diu un gos, i allò, una casa / i aquí està el principi i aquí el final» (Rilke)

Amb aquestes regles de joc ens hem de plantejar la qüestió fonamental de la filosofia: val la pena viure? o, dit d'altra manera, té algun sentit la meva existència? I no sembla una pregunta trivial, ja que el que responguem determinará les nostres accions. Camus ens diu que un cop s'ha iniciat el moviment de la consciència, seguit d'un 'despertar definitiu', a la persona només se li obren dos camins: el suïcidi o el reestabliment.

"I vaig sentir el crit, extens, infinit, de la natura" 
- 'Skrik' d'Edvard Munch (1893)

Hi ha dues formes de suïcidar-se. Aquell qui decideix acabar amb la seva vida és algú a qui aquesta el supera o que, simplement, no l'entén: és a dir, no ha trobat cap raó profunda per seguir en vida, no li troba cap sentit a l'agitació quotidiana o n'està fart de patir inútilment. Sol produir-se de forma incontrolable, sense anar precedida d'una gran reflexió, i sovint pel fet que seguim vivint per un costum que vam adquirir abans del costum de pensar (no podem obviar les limitacions físiques, instintives, que ens mantenen en vida). Suïcidant-se, doncs, li dóna un sentit a la seva vida.

Hi ha, però, qui es neguen a (o no poden) treure's la vida i opten per la via del suïcidi filosòfic. Uns adopten una actitud mental legítima en creure en éssers místics que els resolen l'impossible i l'irracional d'aquest món (en definitiva, que els proporcionen una 'veritat' única que resol l'absurd), però no per més legítima deixa de ser una actitud patètica, en el sentit que es basa en un pensament, en un acte de fe, i no en la veritat. S'abasteixen d'esperança en allò que sobrepassa la capacitat humana i, fent-ho, admeten l'irracional i "sacrifiquen l'intel·lecte". Segons Kierkegaard, "l'important no és curar-se, sinó viure amb les malalties". Aquests tipus d'actituds existencials es basen en la superació del pensament a través de la seva negació.

Altres, per altra banda, més que negar el pensament, el limiten. Atesa la impossibilitat d'unificar tota la diversitat de veritats que existeixen en la psique humana, l'actitud que proposen és la de fixar l'atenció en una d'aquestes veritats viscudes a través de l'experiència (el que s'anomenen 'raons tipus'). Una realitat concreta té una essència igual de privilegiada que tota la realitat en el seu conjunt, però no per aquest motiu és capaç d'explicar la realitat, sinó només de descriure'n una porció (p.ex. qui creu saber què és l'amor per l'experiència viscuda en una relació de parella). Segueix sent un consol més que una solució amb vocació de transcendència.

La raó humana és limitada. Sense l'adopció d'una actitud que nega la racionalitat, o d'una que la limita en raons tipus, l'ésser humà no sembla poder assolir la veritat que necessita per ser feliç. Es pot viure amb aquesta evidència, o la lògica ordena morir-hi? Per a A. Camus la pròpia relació absurda entre la nostàlgia humana per conèixer i un món irraonable proporciona una certa lògica a seguir visquent: morint (física o filosòficament) es trenca la relació de l'absurd, però també amb la realitat de la nostra existència. Quan es pren consciència de l'absurd, però, l'única manera de sobreviure'n és obstinant-se a viure amb allò que es sap segur. L'autor parla d'una revolució metafísica permanent contra el deconeixement i la desesperança; la qüestió fonamental de la filosofia es reformula: ja no es tracta de saber si la vida, per ser viscuda, cal que tingui un sentit, sinó si es pot viure millor com menys sentit tingui.

Trobar un sentit a la vida suposa una elecció dins una escala de valors, de preferències. Segueix tractant-se d'una limitació de la realitat en allò que per a l'individu tingui més sentit. Considerant que d'aquesta manera viu 'millor', s'està fent un judici de valors que jerarquitza la realitat. Per a l'esperit absurd viure més és més important que viure 'millor': en un món en què tota experiència és igual de profunda, l'essencial és gaudir del màxim d'experiències. La grandesa de l'ésser humà, doncs, passaria en darrer terme per afrontar la realitat per dura i incomprensible que resulti: acceptar el repte de viure en un món sense sentit ni esperança, mantenint una certa "dignitat en la derrota".

Els antics representaven la realitat a través del mite. Rere la teatralitat dels personatges i dels escenaris s'hi amagava una veritat oculta, sovint objecte de múltiples interpretacions que invitaven a la reflexió. Igual que un bon llibre o una bona cançó, gairebé podríem dir que els mites s'adaptaven a la persona que els llegia o els escoltava, transmetent una mena d'empatia que els propocionava una solució concreta als seus problemes existencials.

El 'mite de Sísif' és el títol que encapçala el llibre d'A. Camus del qual he extret tota la teoria sobre l'existència absurda. Fent-ne una primera lectura, el mite ens inspira temor al càstig diví, al confrontament amb allò irracional que ens és superior. Sísif és representat com una mena de bandoler que es rebel·la contra l'ordre celestial, guanyant-se la sanció eterna.

«A més, vaig veure Sísif patint uns forts dolors mentre transportava amb les mans una enorme roca. Recolzant-se amb mans i peus, l'empenyia cap a la part més alta d'un turó; però, quan estava a punt de superar el cim, una poderosa força la va tirar cap enrere i la despietada roca va rodar fins la planura. Malgrat això, la va tornar a empènyer cap amunt, fent un gran esforç, mentre la suor li regalimava pels membres i la pols s'aixecava sobre el cap» (fragment del mite de Sísif a l'Odissea d'Homer, versos 593-600).

El continu despreci dels deús, l'odi a la mort i la passió per la vida li van costar a Sísif l'etern retorn al començament del camí, pujant i pujant una pedra que mai deixava de caure. Sísif és per a Camus la personificació de l'heroi absurd, aquell qui és plenament conscient de la seva miserable condició però que accepta el seu destí amb "passes pesades pèro regulars". Quan s'accepten les veritats aplastants de l'existència hom esdevé superior al seu destí, "és més fort que la seva roca".

En el moment de tornar cap a la roca Sísif sap que el seu destí li pertany. Que cada ascensió i cada caiguda formen part de la seva història. Que en un món absurd no serveix de res buscar un sentit més enllà de les capacitats humanes i que, negant els déus, es pot trobar el sentit precisament en el seguir transportant la roca. "S'ha d'imaginar a Sísif feliç".

L'EXISTÈNCIA RESISTENT

(Josep Maria Esquirol)

Imaginar Sísif feliç no és cosa fàcil. La roca sempre seguirà caient i amb ella totes les il·lusions de sentit i de finalitat. Ser conscient de la seva situació no suposa la superació del nihilisme. El nihilisme no es pot superar. L'experiència de la mort (entesa en tots els sentits possibles) ens recorda a tots i a cadascun de nosaltres que en un moment donat deixes de ser, despareixes, i ja no ets. La felicitat, doncs, no pot ser en un món que constament deixa de ser.

Esquirol parla d'una experiència disgregadora de l'ésser, d'un continuu 'desmembrament' de l'essència personal. La religió sempre ha dibuixat el present com una mena de sacrifici per poder accedir a la vida eterna, però per aquells qui no en creuen, la vida és tot el que tenen entre el moment de no ser (just abans de néixer) i el moment de deixar de ser (quan morim). Aquest canvi de paradigma ens enfronta amb el propi buit i generalment ens fa fugir de nosaltres mateixos. 

«Res més insuportable a l'home que viure en ple repòs, sense passions, sense deures, sense diversions, sense res en què ocupar-se. Aleshores sent el seu no-res, el seu abandonament, la seva insuficiència, la seva dependència, la seva impotència, el seu buit» (Pascal, Pensaments).

La pròpia recerca de sentit sol ser entesa com una fugida de nosaltres mateixos. Fugim per evitar fer front a la realitat de la nostra existència. Busquem el sentit en projectes, en llocs, en persones... en tot allò que ens allunya del jo. Aquesta manera d'afrontar la vida és alhora la font principal de felicitat i d'infelicitat. La famosa felicitat de l'ignorant lliga aquí amb el que deia Sarte que "fujo per ignorar, però no puc ignorar que fujo". Quan arriba l'instant de consciència només ens queda resistència.

Resistir no és combat, sinó fortalesa. Fortalesa davant el món que ens consumeix. La casa com a metàfora del refugi davant la immensitat, al·legoria de senzillesa i quotidianitat. La fugida i la recerca de sentit solen provenir d'un malestar interior que ens allunya del món i de la vida. La felicitat només pot estar en el sentit present del dia a dia. «La felicitat no és una cosa fàcil. És molt difícil trobar-la a dins de nosaltres mateixos, i impossible trobar-la en algun altre lloc» (Chamfort). 

...

De la cita de Pascal subjau probablement la principal causa de l'infelicitat: l'avorriment. No és que la falta d'avorriment et faci automàticament feliç, però com a mínim et permet no ser conscient de la teva infelicitat. Començava aquesta entrada creient que la felicitat estava estretament vinculada al sentit, al propòsit, i en certa manera ho segueixo creient. No obstant, és el sentit de tenir un sentit el que m'ha fet creure finalment que buscar-li un sentit a la teva vida és intentar matar l'avorriment i no pas trobar una via d'autotranscendir-se com defensava Frankl.

Tendim a buscar respostes complexes i sofisticades a un problema ben simple: no volem estar avorrits. La recerca de sentit esdevé la recerca d'una 'ocupació': estudiar una carrera, creure en Déu, drogar-se, treballar, tenir fills... tot plegat són maneres de no estar avorrit i d'evitar l'infelicitat. El problema, clar, és que no hi ha una felicitat que contrarresti la infelicitat i, per tant, no es pot evitar la infelicitat per sempre. 

El problema segueix sent ben simple: no volem estar avorrits però sempre, en algun moment, estarem avorrits. Aquí és on entren els plantejaments de Camus i Esquirol sobre com afrontar, o 'resistir', el nihilisme, que no deixa de ser un tecnicisme per definir l'avorriment. No rendir-se, seguir lluitant en aquesta guerra perduda que és tota existència biològica de la qual únicament els humans en som racionalment conscients. Autoenganyar-se o resistir, intentant estar vius el més temps possible sense saber ben bé per què.